Posar color: paleta limitada, veladures, deixar el blanc

A la lliçó anterior vas traduir un motiu a tres valors: clar, mitjà, fosc. Ara hi afegim el color, i amb ell arriba la temptació més gran de l'aquarel·la: voler massa. Aquesta lliçó et mostra una seqüència fixa per aplicar el color en tres passades manejables, sense matar l'esbós a força de pintar.

El mètode de les tres passades

L'aquarel·la perdona poques correccions posteriors, i per això una seqüència clara ajuda més que el talent. A la primera passada apliques veladures grans i clares: el cel, les façanes assolellades, el terra: tot el que en conjunt és clar rep una capa de color fina i aquosa, repartida generosament per superfícies àmplies. Aquí compta el ritme, no la precisió. A la segona passada hi afegeixes els tons mitjans i les ombres d'una tirada, mentre la primera capa encara és humida o tot just s'ha eixugat: els brancals de les finestres, les cares ombrívoles de les cases, els arbres en to mitjà. Aquesta segona capa és la feina de debò de l'esbós, aquí neix la forma. Només a la tercera i última passada hi poses uns pocs accents foscos ben triats: una porta oberta, una finestra a l'ombra, l'ombra projectada sota una cornisa. Aquests accents són escassos i van al final, perquè el fosc fa més efecte com més rar és.

Una paleta que basta

No et calen vint colors: sis n'hi ha prou per a gairebé qualsevol motiu urbà, si els tries bé. De cada color primari —groc, vermell, blau— agafa'n una variant càlida i una de freda: un groc càlid com el groc de cadmi al costat d'un groc llimona fred, un vermell càlid com el vermell de cadmi al costat d'un carmí fred, un blau càlid com l'ultramar al costat d'un blau de Prússia fred. Amb aquests sis colors barreges pràcticament qualsevol to que necessitis per a una escena urbana, i com que sempre barreges a partir del mateix conjunt petit, les teves imatges resulten harmòniques automàticament. Un tub gran de pintura acabada de comprar convida a fer-la servir sense barrejar, i justament això sol fer que les imatges semblin inquietes.

El blanc que no pintes

L'element més clar del teu esbós no és un color, sinó el paper mateix. L'aquarel·la no coneix el blanc de tub: cada llum, cada reflex de sol en un vidre, cada aresta clara neix del fet que allà simplement no pintes. Això exigeix planificar abans de la primera pinzellada: mira el motiu i decideix conscientment quins dos o tres punts han de quedar blancs, abans i tot de mullar el pinzell. Normalment són superfícies petites: un reflex de llum, una aresta de teulada, una taca de sol al carrer. Pinta al voltant d'aquests punts en lloc de gratar-los després. El blanc del paper funciona amb més força com més en prescindeixes; si deixes massa taques lliures, cadascuna perd la seva potència.

Ombres fredes i connectades

Un error freqüent és pintar les ombres simplement com una versió més fosca del mateix color. Les ombres són gairebé sempre més fredes que la llum directa, perquè les il·lumina la llum blava del cel i no el sol càlid: barreja, doncs, una mica de blau o de violeta als teus tons d'ombra, encara que la superfície ombrejada sigui de fet càlida. Igual d'important: tracta totes les zones d'ombra d'una escena com una sola forma connectada, no com moltes taques soltes. Si l'ombra d'un arbre recorre la façana, la vorera i passa sota un cotxe aparcat, pinta-la com una àrea freda i contínua. Això manté la imatge tranquil·la, mentre que moltes taques d'ombra petites i posades una a una fan que una escena sembli inquieta i clapejada.

Fang i arestes dures: i com salvar-los

Dos errors se't presentaran segur al principi: el fang i les arestes dures. El fang apareix quan superposes o barreges massa colors entre ells, o quan remenes massa estona dins d'una superfície humida; el color perd lluminositat i esdevé un gris marronós indefinit. La salvació és la contenció: acaba de barrejar el color a la paleta abans que arribi al paper, i després deixa la pinzellada en pau en comptes de retocar-la. Les arestes dures apareixen quan la pintura molla troba paper ja mig sec; es forma una línia fosca, sovint ennuvolada, que no havies previst. Si la zona encara és humida, pots passar-hi amb cura un pinzell net i només lleugerament humitejat i eixugar l'excés de color amb paper de cuina. Si ja és seca, deixa-la estar: intentar difuminar després una aresta dura i seca gairebé sempre l'empitjora. De vegades fins i tot val la pena reinterpretar una aresta així com una branca, una línia de junta o una ombra projectada, en lloc de combatre-la. I si res no hi ajuda: una veladura fina i uniforme sobre tota la superfície, un cop tot estigui sec, calma moltes petites imperfeccions d'un sol cop.

Exercici

Tria una foto o un motiu que vegis per la finestra amb llum i ombra clares. Barreja prèviament, a partir de la teva paleta de sis, tres o quatre tons que necessitis per a la veladura clara, i amb ells aplica generosament, a la primera passada, les grans superfícies clares, sense fixar-te en els detalls. Deixa que la superfície s'eixugui una mica, barreja després un to d'ombra fred i un to mitjà, i a la segona passada hi afegeixes la forma i l'ombra de manera connectada. Determina abans dos punts que han de quedar com a blanc pur del paper, i respecta-ho estrictament. Al final, a la tercera passada, poses amb una barreja fosca com a màxim tres o quatre accents ben triats. Dedica-hi 20 minuts en total i observa en quin punt apareix el fang o una aresta dura, i si els pots salvar.

Frases per recordar

Primer les veladures clares, després els tons mitjans i les ombres d'una tirada, i al final els accents foscos, amb mesura. El blanc del paper és el teu color més clar: planifica'l abans de començar a pintar. Les ombres són fredes i van juntes, no repartides per la imatge com a taques soltes.