Mesurar amb el llapis: proporció i perspectiva

La majoria dels esbossos torts no surten així perquè algú dibuixi malament, sinó perquè s'ha calculat a ull en comptes de mesurar. El teu llapis és més que una eina de dibuix: és un regle i un transportador d'angles que sempre portes a sobre. En aquesta lliçó aprendràs a fer-lo servir exactament així, i gràcies a això dibuixaràs edificis que s'aguanten drets en comptes de tombar-se.

El llapis com a instrument de mesura

Estira el braç del tot, aguanta el llapis vertical i tanca un ull. Col·loca visualment la punta del llapis a la vora superior d'allò que vols mesurar, per exemple al cantell de dalt d'una finestra. L'ungla del polze baixa pel llapis fins que queda sobre la vora inferior de la finestra. Aquesta distància entre la punta i el polze és ara la teva unitat de mesura: no en centímetres, sinó com a proporció.

Ara ve el pas decisiu: trasllades aquesta unitat pel motiu. Quantes vegades hi cap l'alçada de la finestra en l'amplada de la casa? Dues, quatre, sis? Ho comptes desplaçant el llapis una vegada i una altra, sense moure el polze i sense doblegar el braç. De fet, es tracta justament d'això: el braç estirat manté constant la distància entre l'ull i el llapis. Si pel mig doblegues el colze, l'escala canvia i totes les xifres no valen res.

El que anotes al final no són mides, sinó frases com ara: l'alçada de la porta hi cap tres vegades en l'alçada de la façana, i la planta baixa fa aproximadament el doble d'alt que el pis de sobre. Aquestes proporcions les trasllades al teu full, independentment de com de gros dibuixis. Tria una mesura de referència —normalment l'alçada o l'amplada total del motiu principal—, dibuixa-la primer suaument sobre el paper i després divideix-la segons les proporcions que has mesurat.

Prendre angles

Els angles funcionen de manera semblant, només que aguantes el llapis inclinat. Estira el braç i inclina el llapis de manera que visualment quedi just damunt del cantell de la teulada o de l'ampit que vols dibuixar. Mantén aquest angle, baixa el braç cap al quadern sense girar la mà i posa el llapis sobre el paper. L'angle que veus és l'angle que dibuixes.

Va bé pensar sempre l'angle en relació amb una direcció de referència fixa: quant s'aparta aquest cantell de teulada de l'horitzontal? Molt inclinat o gairebé pla? Quan el traslladis, el compares amb la vora superior del full, que et fa de línia horitzontal. Sovint n'hi ha prou amb dos o tres angles ben presos per posar dreta tota una façana.

L'alçada dels ulls com a primera línia

Abans de dibuixar res més, traça una línia horitzontal per tot el full: la teva alçada dels ulls. Queda exactament allà on la teva mirada entra horitzontalment dins el motiu. La trobes mirant recte endavant: tot el que queda per sobre ho veus des de baix, i tot el que queda per sota, des de dalt. En un carrer la reconeixeràs perquè allà els ampits i les llindes de les portes s'atapeeixen visualment i els cantells es tornen gairebé horitzontals.

Aquesta única línia decideix l'atmosfera: si seus en un esglaó, queda baixa i les cases semblen altes. Si estàs dret, queda més o menys a l'alçada de les llindes. Dibuixa-la fluixa, però dibuixa-la primer.

Un punt de fuga, dos punts de fuga

Si mires carrer avall, tots els cantells que s'allunyen de tu —ràfecs, fileres de finestres, vores de la vorera— conflueixen en un únic punt sobre la línia de l'alçada dels ulls. Amb un punt de fuga n'hi ha prou. En canvi, si ets davant d'una cantonada i veus dues façanes alhora, necessites dos punts de fuga, tots dos a la mateixa alçada dels ulls, un a l'esquerra i un a la dreta.

Aquests punts queden gairebé sempre fora del full, sovint ben lluny. Això no és cap problema ni cap motiu per forçar-los. En comptes de traçar línies auxiliars cap a un punt inventat, apuntes amb el llapis la direcció de cada cantell i la trasllades. El punt de fuga es queda al cap com a idea de control: si tots els ràfecs baixen lleugerament i totes les línies de sòcol pugen lleugerament cap a l'alçada dels ulls, la cosa funciona. Les verticals, mentrestant, es mantenen verticals: al full, paral·leles a la vora lateral.

Tres errors que surten una vegada i una altra

Les teulades massa inclinades apareixen perquè sabem que una teulada és punxeguda, i dibuixem aquesta idea amb més força que l'angle pla que realment veiem. Els angles mesurats són gairebé sempre més plans que els intuïts. El segon error: dibuixar les finestres llunyanes de la mateixa mida que les properes. Mesura el primer eix de finestres i l'últim visible: la diferència és més gran del que et penses, i les distàncies entre els eixos també es van reduint cap al fons. El tercer error són les verticals que es tomben. Comprova-les posant el llapis vertical davant d'un cantell de la casa, i controla-les al full comparant-les amb la vora lateral.

Exercici

Busca un carrer que s'allunyi de tu i asseu-te de manera que vegis com a mínim tres cases una darrere l'altra. Posa un temporitzador de 15 minuts. Dibuixa primer l'alçada dels ulls com a línia horitzontal. Després pren tres angles amb el braç estirat: el ràfec de la façana propera, la vora de la vorera i una filera de finestres. Trasllada'ls i afegeix només les verticals dels cantells de les cases i els camps de finestres a grans trets, com a rectangles. Ni teules, ni vidres, ni ombrejats. Al final comprova si totes les verticals són paral·leles i si totes les línies de fuga conflueixen cap a l'alçada dels ulls.

Per recordar

Braç estirat, un ull tancat, polze com a marca: sense una distància constant no hi ha cap mesura útil. L'alçada dels ulls és la primera línia del full i la resposta a la majoria de preguntes de perspectiva. Els angles mesurats són més plans que els intuïts, i els punts de fuga poden desaparèixer tranquil·lament més enllà de la vora del paper.