Textures: pedra, vidre, fullatge, empedrat

Quan dibuixes una façana, sovint passa això: la forma és correcta, les proporcions són correctes… i tot i així la casa sembla plegada amb cartró. El que hi falta és material. Amb tinta no tens cap altra eina que la línia, i justament aquesta és la bona notícia: no cal que compris res, només necessites un petit vocabulari de traços que l'ull i el canell aprenen plegats.

La textura és suggeriment, no reproducció

L'error més habitual dels principiants amb les textures és l'excés de diligència. Comences a dalt a l'esquerra, dibuixes maó per maó, i al cap de vint minuts tens mitja paret plena, l'esbós mort i la mà cansada. Una superfície amb un patró d'igual densitat arreu, l'ull no la llegeix com un mur, sinó com un estampat: com una catifa, no com pedra.

En comptes d'això, formula la textura de debò només en dos o tres llocs: allà on una ombra troba una aresta, sota l'ampit d'una finestra, a la transició del mur al terra. La resta la deixes buida. L'ull és un col·laborador generós: si veu maons en tres llocs, completa tota la paret pel seu compte. Aquestes zones buides no són mandra, són la raó per la qual els punts treballats funcionen.

Mur de maó

No dibuixis mai els junts com a línies contínues d'aresta a aresta. En un esbós, un mur es compon de traços interromputs, lleugerament irregulars, que s'aturen al cap de dues o tres pedres. Hi afegeixes uns quants traços transversals curts perquè apareguin pedres individuals, però només un grapat, agrupades, no repartides de manera uniforme. Aquests grups queden més creïbles allà on ja hi ha ombra: sota el ràfec, al costat de la brancalada d'una porta, a la cantonada que queda d'esquena a la llum. Al centre assolellat de la paret n'hi ha prou amb dues o tres línies insinuades, o amb res.

Vidre

El vidre és alhora forat i mirall, i totes dues coses les mostres amb dos recursos. Primer: línies de reflex diagonals, totes amb el mateix angle, lleugerament paral·leles, sobre tot el vidre o només sobre una cantonada. És important que l'angle sigui el mateix a totes les finestres d'una façana; llavors es llegeixen com una mateixa font de llum. Segon: superfícies fosques allà on es veu l'interior, normalment a la part alta del vidre o darrere una cortina oberta. Aquestes parts fosques són el que dona profunditat real a les finestres. Al costat, deixa tranquil·lament paper blanc; una finestra completament plena sembla una obertura tapiada.

Fullatge

Una copa d'arbre la defineixes només pel contorn. Allà hi dibuixes llaçades soltes, petits ziga-zagues, arcs irregulars: una silueta amb forats, mai una forma tancada de núvol. Cap a dins ho deixes estar i tractes la copa com una superfície: dues o tres zones fosques on el fullatge és dens, i uns quants forats de cel a través dels quals veus una branca. Les branques les dibuixes només allà on realment hi ha un buit. Qui insinua cada fulla acaba amb una esponja; qui fa el contorn precís i l'interior groller acaba amb un arbre.

Empedrat i teules

Amb l'empedrat, la perspectiva treballa a favor teu. Els junts que s'allunyen de tu conflueixen tots al mateix punt de fuga; els junts transversals estan molt separats al davant i es van atansant cap al fons. Dibuixa l'empedrat del primer terme més dens i amb unes quantes pedres definides, i deixa que cap al centre de la imatge es redueixi a poques línies i finalment es dissolgui en el no-res. Un espai urbà rarament necessita més d'un metre quadrat de terra formulat.

Les teules funcionen com un ritme: una filera de traços curts, regulars com un compàs, que al cap d'uns centímetres es va afluixant i s'esvaeix cap a la vora. Les fileres segueixen el pendent de la teulada, no l'horitzontal; si les dibuixes horitzontals, la teulada bascula òpticament. Comença pel ràfec, on les teules es veuen més clarament, i atura't abans d'arribar a dalt.

La textura segueix la llum

Tot el que s'ha dit fins ara té una regla comuna: densitat vol dir foscor. A l'ombra, els teus traços de textura van atapeïts, se superposen, esdevenen superfície. A la llum, estan molt separats o no hi són. Un mateix mur pot ser dens i detallat a l'esquerra i gairebé buit a la dreta: no és cap contradicció, és exactament el que crea la impressió de sol. De tant en tant, aclucà els ulls: si aleshores l'esbós encara es descompon clarament en zones clares i fosques, la textura està ben col·locada.

Exercici

Busca una façana on vegis almenys quatre materials: per exemple mur de maó, vidre de finestra, una teulada i el terra del davant; un arbre o una tanca vegetal compten com a cinquè. Posa un temporitzador de 20 minuts.

Durant els primers cinc minuts dibuixa només les formes bàsiques: contorn de la casa, obertures de finestres, línia de la teulada, aresta del terra. Res de textura. Després decideixes, per a cada material, un únic lloc on el formularàs del tot: una superfície no més gran que el teu polze. Tria aquests llocs allà on hi ha ombra. Per a cada material tens de dos a tres minuts. A la resta del dibuix pots afegir com a màxim tres traços addicionals per material, ni un més. Els últims minuts mira el full des d'un metre de distància i comprova si el paper buit et continua semblant pedra, vidre, fullatge i empedrat.