Tinta i aigua: aiguades sobre el terreny

Fins ara has construït els valors a partir de línies: més traços, més foscor. Funciona, però costa temps. L'aigua és la drecera. Una pinzellada humida cobreix en dos segons una superfície que amb ratllat et costaria un minut. El preu: l'aigua es deixa retirar pitjor que un traç. Per això, en aquesta lliçó es tracta menys de pintar que de dosificar.

Una eina per a la línia i el to

La solució més elegant sobre el terreny és una ploma estilogràfica amb tinta soluble en aigua més un pinzell amb dipòsit d'aigua. Soluble en aigua vol dir: tinta d'escriure normal, no indeleble, no pigmentada. Justament allò que normalment es considera un inconvenient aquí es converteix en eina. La teva línia no és només contorn, és alhora la teva reserva de color. Allà on t'hi acostes amb el pinzell humit, una part de la tinta es dissol i la pots estirar cap a la superfície.

Això vol dir: no portes cap segon material. Ni capsa de colors, ni pot de tinta xinesa, ni recipient per barrejar. Ploma, pinzell amb dipòsit, un tros de paper de cuina: això cap a la butxaca de la jaqueta i n'hi ha prou per a un esbós complet amb llum i ombra. I el to que en surt sempre encaixa amb la línia, perquè és la mateixa tinta. Aquesta unitat no l'aconsegueixes tan fàcilment amb cap combinació de dos materials.

La tècnica: estirar allunyant-te de la línia

Primer dibuixa, l'aiguada ja vindrà després. Deixa que la tinta s'assequi deu o vint segons, si no se t'escamparà tot. Després prems el pinzell amb dipòsit molt breument, l'eixugues al paper o al drap fins que quedi humit i no mullat, i poses la punta directament sobre una línia. Des d'allà estires cap a dins de la superfície que vols fosca: una passada, en una sola direcció, allunyant-te de la línia.

El que hi passa és senzill: just al costat de la línia hi ha més tinta, així que allà queda més fosc. Com més lluny estires, més aigua hi ha en relació amb la tinta dissolta i més clar queda. El degradat surt sol, no l'has de barrejar. Si vols una superfície més fosca en conjunt, t'acostes a diverses línies i estires diverses vegades de fora cap a dins.

La regla decisiva: no massa aigua. Si et quedes aturat sobre la línia amb el pinzell ben carregat, la línia es dissol del tot i perds justament el contorn que dona subjecció a l'esbós. La línia s'ha d'estovar, no esborrar. Fes el primer intent conscientment massa sec: afegir-ne sempre pots.

La variant amb línia resistent a l'aigua

Si vols conservar el contorn sí o sí, capgira el principi: retolador calibrat resistent a l'aigua per a la línia, i el to ve a part. Per fer-ho, prepares tinta xinesa molt diluïda o un gris neutre en dos graus, per exemple a la tapa d'una capseta de viatge. El grau u és molt clar, amb prou feines res més que aigua tenyida; amb això poses totes les superfícies d'ombra. El grau dos és clarament més fosc i només va als buits de les finestres, als arcs de les portes, sota els ràfecs i els balcons.

Amb dos graus n'hi ha prou. Tres tons, sobre el terreny, gairebé sempre semblen arbitraris, perquè et falta temps per mantenir-los ben separats. Clar, fosc, paper blanc: amb això ja se sosté una imatge.

El temps d'assecat com a ritme

Sobre el terreny, assecar no és esperar, sinó estructura. Treballa en tres fases clares: primer el dibuix complet en línia, sense ni una gota d'aigua. Després una aiguada, en una sola passada, totes les superfícies d'ombra amb la mateixa claror. Després, mans fora fins que el full estigui sec. I al final, pocs accents foscos, cinc o sis, no més.

Aquest ritme evita el problema més freqüent: el retoc constant, en què tard o d'hora acabes tocant cada superfície i ja no queda res clar. Qui treballa per fases, plega abans.

Fang i vores dures

El fang neix de remenar. Vas amunt i avall amb el pinzell, dissols cada cop més tinta, la reparteixes uniformement i al final tot és el mateix gris marró cansat, i a sobre amb un paper que sembla escardat. Antídot: pocs moviments, una sola direcció, i si falta tinta, torna a acostar-te a una línia en comptes de fregar dins la superfície.

Les vores dures apareixen quan omples una superfície per etapes. La part posada primer s'asseca, la segona hi corre en contra, i enmig de la paret queda una aresta que no hi pinta res. Per tant: superfícies grans d'una tirada, humit sobre humit. Un dia càlid i ventós s'asseca de pressa; llavors divideix la paret conscientment al llarg d'una aresta real, per exemple en un ampit de finestra, on una vora sembla plausible.

I encara un detall: paper a partir de 200 g/m². El més prim s'ondula, i a les ones l'aigua s'acumula allà on no la vols.

Exercici

Busca un carreró o un carrer estret on un costat quedi a l'ombra i l'altre a la llum. Situa't de manera que vegis bé el costat ombrejat. Temporitzador a 15 minuts.

Set minuts de línia: arestes de les cases, finestres, línia de teulada, el terra amb un parell d'insinuacions d'empedrat. Res de ratllat, només contorn. Després, tres minuts d'aiguada: estira allunyant-te de les línies del costat ombrejat, en una sola passada, tot amb el mateix to clar. El costat de llum es queda paper blanc, del tot. Després espera fins que estigui sec. Al final, dos minuts per a un màxim de sis accents foscos: obertures de finestra, un arc de porta, la franja sota un ràfec.

Si al final el costat de llum encara és blanc, has superat l'exercici, encara que el costat ombrejat hagi quedat clapejat.