Llapis de colors per a l'exterior: tria i paper

Els llapis de colors són la manera més senzilla d'esbossar a fora: sense aigua, sense temps d'assecat, sense taques. Seus, obres el quadern i comences. Precisament per això val la pena prendre dues decisions conscients al principi: quins llapis i quin paper. Totes dues determinen el resultat més que qualsevol tècnica que vingui després.

Cera o oli: dos caràcters

La majoria de llapis de colors tenen un aglutinant a base de cera. Les seves mines són toves, deixen anar molt pigment i cobreixen amb força ja a la primera passada. Això va de meravella si vols omplir superfícies: la paret d'una casa, un ràfec, el cel per damunt de les teulades. El preu: la punta es desgasta de seguida, la mina es trenca amb més facilitat i, amb moltes capes, es forma un vel de cera lleuger i lletós a la superfície que fa que els colors semblin apagats.

Els llapis de colors a base d'oli són més durs. Mantenen la punta més estona, donen línies fines i precises i es poden superposar en capes primes sense que la superfície es tanqui. Cada traç diposita menys color al paper, així que necessites més passades per a una superfície saturada. Per a arquitectura, files de finestres, baranes i rètols són l'opció més tranquil·la.

No cal que triïs: un grapat mixt funciona bé si reserves els llapis tous i cerosos per a les últimes capes. A l'inrevés, un llapis dur sovint només llisca per damunt d'una superfície cerosa sense agafar-s'hi.

La tercera família: els llapis aquarel·lables

Els llapis aquarel·lables semblen llapis de colors normals i, en sec, es comporten igual, només que sovint una mica més cretosos i pàl·lids. El seu truc arriba amb l'aigua: un pinzell humit dissol el pigment i el ratllat es converteix en una veladura uniforme. Això és un capítol a part, al qual dedicarem un mòdul sencer més endavant. Per començar, n'hi ha prou que sàpigues que aquests llapis existeixen: no et compris de seguida un segon joc complet, sinó com a màxim tres o quatre llapis solts per provar.

Dotze llapis són suficients

Els jocs grans de 72 colors fan molt de goig i et frenen a fora, perquè busques més estona de la que dibuixes. Una selecció deliberadament petita et fa avançar més: un groc càlid i un de fred, un vermell càlid i un de fred, un blau càlid i un de fred. Amb aquests sis, superposant-los, barreges gairebé qualsevol to que un carrer et pugui oferir. A més, terra de Siena cremada i ocre: els dos tons terra dels quals estan fets l'arrebossat, la rajola, la fusta i la pedra sorrenca. Un blau fosc i profund com l'indi s'encarrega de les ombres, i un gris mitjà ajuda amb l'asfalt, el metall i els cels de pluja. Queda lloc per a un verd que triïs tu i per a un llapis blanc, que necessitaràs sobre paper tenyit per a la llum.

El que hi falta és el negre, i és a propòsit. Les ombres de llapis negre queden apagades i semblen un forat dins la imatge. Si en comptes d'això poses indi sobre terra de Siena cremada, obtens un fosc igual de profund, però que conserva el color i que, segons la pressió, es decanta cap al càlid o cap al fred. O sigui que portar un sol llapis menys millora les teves imatges a l'instant.

El paper també hi diu la seva

El llapis de color necessita gra, és a dir, una lleugera rugositat on el pigment s'enganxi. Un paper d'entre 120 i 160 grams per metre quadrat amb una superfície una mica rugosa admet sense problemes cinc o sis capes abans de saturar-se. D'això en viu aquesta tècnica. En canvi, un paper molt llis et dona línies més fines i netes, però se satura de seguida: després de dues capes, el llapis només llisca per damunt de la superfície. Per començar, un quadern d'esbossos A5 amb paper una mica rugós és l'opció segura.

El paper tenyit en gris o beix és el millor truc que ofereix aquesta tècnica. El to del paper assumeix el to mitjà, o sigui que t'estalvies una capa sencera i només has de treure'n ombres i llums. Sobre beix, un carreró del casc antic queda càlid de seguida; sobre gris, un dia de pluja queda coherent. I un llapis blanc hi brilla allà on sobre paper blanc seria invisible.

Maquineta, allargador, estoig

Porta una maquineta de mà amb dipòsit tancat per a les encenalls; si no, escamparàs deixalles pel banc o dins la motxilla. Un allargador de llapis duplica la vida útil dels teus colors preferits, perquè justament aquests són els primers que se't queden curts. I transporta els llapis en un estoig amb passadors de goma individuals, no en un plumier on van solts i es donen cops entre ells. Les mines trencades no es veuen des de fora: te n'adones quan el llapis es va desfent a trossos cada vegada que el fas punta. Un estoig d'uns CHF 15 a 25 et salva llapis que en valen uns quants cops més.

Exercici

Posa un temporitzador de 15 minuts. Durant els primers set minuts, dibuixa una carta de colors: per a cada llapis, un petit rectangle d'uns dos per tres centímetres on mostris, d'esquerra a dreta, tres intensitats de pressió: molt suau, mitjana i després forta. Escriu el nom del color al costat. Aquesta carta es queda al principi del teu quadern d'esbossos i t'estalvia qualsevol recerca.

Els vuit minuts restants, busca des de la finestra o al carrer una única paret de casa i dibuixa-la només amb ocre i indi. L'ocre suau i pla per a la paret; l'indi per a la banda ombrejada, els ampits de les finestres i la línia sota el ràfec. Sense negre, sense més colors: mira només fins a quin punt poden arribar a ser profunds tots dos junts.