Capes i pressió: comença suau

Els llapis de color perdonen moltes coses, tret d'una: massa pressió massa aviat. A diferència de la pintura, que pots tapar sense problemes, amb el llapis de color són l'ordre i la força de la teva mà les que decideixen si un esbós encara tindrà aire més endavant o si quedarà encallat. Aquesta lliçó gira al voltant de l'únic gest que t'hauries d'acostumar a fer: començar suau i anar construint a poc a poc.

L'error que fa gairebé tothom

Poses el llapis al paper, el color sembla pàl·lid i, per tant, prems més fort. Impressió pàl·lida, més pressió: aquest és el reflex, i et costa el dibuix. El paper té una estructura superficial fina, l'anomenada dent: petites elevacions i depressions on el pigment s'agafa. Amb molta pressió, premses l'aglutinant de cera o d'oli dins d'aquestes depressions i allises la superfície. Després, la dent queda plena. La zona brilla lleugerament, es nota greixosa, i qualsevol altre llapis hi rellisca per sobre sense deixar-hi res.

Aquest és exactament el punt en què els principiants pensen que els seus llapis són massa fluixos o que el paper és dolent. Normalment, la superfície simplement està premsada. I és molt difícil de salvar: esborrar només treu parcialment la cera premsada, i una veladura per sobre ja no agafa. Per això val la regla: la pressió més forta arriba sempre al final, mai al principi.

La regla: tres capes, i l'última pot prémer

Construeix cada superfície en un mínim de tres passades. La primera capa és tan lleugera que, mentre dibuixes, dubtes si hi està arribant res: agafa el llapis més enrere i treballa gairebé només amb el pes de la teva mà. La segona capa la poses a sobre i ja pot ser una mica més evident; la tercera, una mica més forta encara. Com que cada capa trenca la llum un cop més, neix un color amb profunditat que no aconseguiràs mai amb una sola passada forta.

Només al final, quan el color i els valors ja funcionen, pots prémer de debò. Aquest premut conscient s'anomena brunyir: fregues les capes superiors amb molta pressió fins que l'estructura del gra i les marques del traç desapareixen i la superfície queda saturada i gairebé llisa. Fes-ho amb mesura, per exemple per a un marc de porta fosc, la xapa d'un cotxe o la zona d'ombra més profunda. No brunyeixis mai un esbós sencer, o perdrà la frescor: l'encant del llapis de color és la convivència de zones granulades i zones saturades.

La direcció del traç no és un detall menor

Amb tres maneres de traçar en tens prou per a gairebé tot. Un ratllat uniforme en una direcció, és a dir, molts traços paral·lels amb una distància constant, dona tons tranquils i plans: ideal per al cel, les parets i les superfícies del carrer. Els cercles petits, col·locats ben junts, resulten més suaus i fan que les transicions es fonguin gairebé sense veure's; demanen més temps, però donen superfícies molt uniformes per a núvols, arrebossats o fullatge.

El que més hi guanyes és quan condueixes la direcció del traç seguint la forma. En un pany de façana, els traços van en la direcció de la paret; en un arc de finestra, lleugerament corbats amb l'arc; en un tub o una columna, tot al voltant. Així, el ratllat ja explica com se situa l'objecte a l'espai abans que hi arribin la llum i l'ombra. En canvi, si canvies de direcció sense control, la superfície queda inquieta encara que el color sigui correcte.

Vores: punta afilada o costat pla

La duresa d'una vora la controles amb la manera d'agafar el llapis, no amb la pressió. Una mina ben esmolada, conduïda perpendicularment, dona vores nítides: línies de teulada, travessers de finestra, retolacions, tot allò que té un límit clar. Si, en canvi, poses el llapis pla i treballes amb el costat de la mina, el traç es fa ample i suau, i la vora es dissol. Això ho necessites per als degradats d'ombra sobre l'arrebossat, per als núvols i per a la transició del cel a la vora de les cases quan no ha de ser nítida.

Un truc senzill: les vores dures, al final. Primer les superfícies suaus amb el costat pla, i després, amb la punta afilada, posa-hi les dues o tres línies nítides decisives. Així l'esbós es veu decidit sense quedar rígid.

El blanc del paper és la teva única font de llum

Amb llapis de color no hi ha cap blanc que puguis posar a sobre. Un llapis blanc es barreja amb el color de sota i més aviat el brunyeix que no pas l'aclareix. Per tant, cada punt de brillantor, cada aresta de mur il·luminada pel sol, cada franja clara a la vorera s'ha de mantenir des del principi. Abans del primer traç, mira on són els dos o tres punts més clars del teu motiu i vora'ls conscientment, en comptes d'haver d'esborrar-ne el voltant després. Aquesta reserva del blanc és l'autèntic ofici del llapis de color, i només funciona si comences suau.

Exercici

Busca, al carrer o des de la finestra, un lloc on el cel es trobi amb una façana o una teulada. Dibuixa només aquesta transició; n'hi ha prou amb un retall de la mida d'una postal. Posa un temporitzador de 20 minuts.

Primer marca molt suaument la vora de la teulada i el punt o els dos punts més clars que han de quedar blancs. Després posa tres capes: la primera amb la mina plana, tan lleugera que gairebé no la vegis, al cel amb un ratllat uniforme en una direcció i a la façana seguint la forma de la paret. La segona capa una mica més marcada, amb cercles petits allà on la transició hagi de ser suau. La tercera capa només a les zones més fosques, i només allà pots prémer. Al final, amb la mina ben esmolada, posa com a màxim tres vores nítides. Deixa els punts blancs intactes, encara que et facin cosquerelles.